Opinions

Renda Bàsica Universal, o dret universal a la vida

By 31st gener 2022 No Comments

Dies enrere s’ha donat a conèixer l’informe de la Sindicatura de Comptes de finals de l’any passat sobre l’aplicació de la Renda Garantida de Ciutadania. Tot i que l’informe es cenyeix bàsicament al primer any de vida la llei, que es va aprovar el 2017 com a resultat, recordem-ho, d’una iniciativa legislativa popular amb més de 120.000 signatures de suport, les conclusions són tan demolidores que tenen un abast general i vigent plenament.

A banda de la quantitat de mancances i incompliments de la pròpia llei dins de l’execució per part de les dues direccions generals competents -una de Drets Socials i una d’Empresa i Treball-, l’informe arriba a unes conclusions que apunten al propi incompliment dels objectius de la llei, que no eren altres que garantir la cobertura de les necessitats bàsiques dels sectors més desfavorits de la població i posar en marxa un sistema de renda garantida que tingui com a finalitat assegurar aquests mínims i desenvolupar la promoció de la persona i el seu apoderament, tant al si de la societat com al mercat de treball, segons el seu preàmbul.

L’informe de la Sindicatura de Comptes -és a dir, no es tracta d’un informe que intenti anar més enllà d’un treball purament tècnic de supervisió de l’aplicació dels fons públics als objectius marcats per la legislació-, diu coses tan rotundes com aquesta:  De les dades de l’indicador AROPE, es desprèn que a l’any 2018, el 24,7% de la població catalana estava en risc de pobresa o exclusió social. El 31 de desembre del 2018, l’1% de la població percebia la RGC, el complement de pensions estatal o el complement de la PNC. Per tant, es pot concloure que la LRGC ha estat insuficient per assegurar una vida digna a les persones que estaven en situació de pobresa .

Es podrà adduir que un any de vida d’una llei tan ambiciosa és insuficient per desqualificar-la per no assolir els objectius pels quals es va dictar, però el cert és que no sembla haver millorat. De fet, com també subratlla l’informe, fins a març de 2020 la pròpia Generalitat no va elaborar una avaluació de l’aplicació de la llei, com l’obligava a fer la disposició addicional sisena de la pròpia llei. Però ja podem afirmar que es tracta d’una llei tècnicament dolenta, massa poc garantista i massa burocratitzadora que ha acabat posant més èmfasi en el control del pressumpte frau o en les sancions amb els incompliments dper part de les beneficiàries de la multitud d’obligacions que imposa, que en la persecució dels objectius socials que diu voler atènyer. La norma, massa meticulosa en les condicions de gaudi del que configura com un dret subjectiu a l’obtenció d’una renda que garanteixi una vida digna a tots els ciutadans que per qualsevol motiu són en un nivell de rendes que els posen sota el llindar de la pobresa i en risc de l’exclusió social, ha creat un veritable laberint i un via crucis per als sol·licitants que ha fet que la gran majoria d’ells (prop del 90 %) vegin denegades les seves sol·licituds. Un detallisme contraproduent que ensopega en l’altre extrem en una deficient regulació de les conseqüències legals dels incompliments de les condicions, de gran gravetat, que el propi informe de la Sindicatura subratlla. Aquest laberint ha asfixiat també l’actuació dels funcionaris encarregats d’aplicar les normes i ha fet encallar la llei en un veritable caos administratiu que no fomenta la seguretat jurídica dels administrats.  Un excés de regulació i un dèficit de precisió en el redactat de la llei en punts massa municiosos en què aquesta no hauria d’haver entrat, cosa que ha obligat a dictar ja dues lleis per reformar-ne punts concrets, i que haurien d’haver quedat en mans d’un reglament, una norma de rang inferior. Reglament que no s’ha dictat fins a l’abril de 2020 i que no ha resolt aquesta teranyina legal ja que bàsicament ha copiat els redactats de l’articulat de la seva norma superior, a la qual és evident que no pot contradir.

En definitiva, l’aplicació de la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) deixa lluny, molt lluny, aquesta peça que podria ser bàsica de l’Estat del benestar dels mateixos objectius que li marca la llei. Uns objectius que, de tota manera, queden també lluny del que seria un instrument molt més pràctic per defensar el que en teoria persegueix, i que és una veritable renda universal bàsica. L’actual govern vol posar en marxa un projecte pilot d’aquesta figura que ja ha tingut molts altres projectes pilots arreu del món, i fins i tot a la pròpia ciutat de Barcelona.

Fa poques setmanes va visitar Barcelona precisament el professor de la Universitat de Londres Guy Standing, al qual es considera el pare del concepte de precariat, i va tenir ocasió de parlar a bastament de la renda bàsica universal, de la qual és un dels més il·lustres defensors. Va declarar que actualment hi ha uns 80 projectes pilots arreu del món i que tots donen resultats consistents, a diferència de la RGC, a la qual va criticar per manca de coratge, i l’ingrés mínim vital (IMV) que ha posat en marxa el govern espanyol, al qual va qualificar d’una de les polítiques socials més estúpides que es pot imaginar, per basar-se en la unitat familiar i per condicionada als recursos pressupostaris.

Standing posa el dit a la nafra quan diu que la renda bàsica ha de ser forçosament universal, i ataca directament als que diuen que no es pot mantenir, mentre d’altra banda es retallen impostos a les empreses i es dona barra lliure als bancs i els rescaten. Apunta directament contra l’economia especulativa que premia amb més diners als que ja en tenen o acumulen propietats.

Des de Reus Refugi es va dedicar una xerrada a la Renda Bàsica Universal a les Jornades de Migracions i Drets Humans de 2020, a càrrec del professor Lluís Torrens, membre de la Xarxa de Renda Bàsica que promou entre nosaltres aquesta idea. Aquesta idea no solament és molt més ambiciosa portes endins sinó que mira amb obertura total d’horitzons tot el planeta. Si aspirem a un món sense fronteres, hem de començar propugnant una distribució mundial de la riquesa, una justícia igualitària més enllà dels límits de les regulacions dels estats. Això vol dir una dimensió internacional d’acords molt profunds de transformació econòmica. I potser el primer passa per abandonar la perspectiva monetària de la riquesa, o almenys l’exclusiva quantificació de la riquesa en termes monetaris. No basta, a la meva manera de veure, amb imposar una renda que arribi a tothom sense condicions -com la de trobar o buscar una feina en el mercat regit per l’intercanvi de diners-. Cal també ser congruent amb una perspectiva de la riquesa que no premiï exactament igual qui fa un treball de dimensió social i coopera per a una societat més igualitària i més justa que al que s’apropia dels béns o simplement guanya diners movent capitals que estan lluny d’associar-se a una producció de béns que ajudin a una vida millor per a tothom.

Cal, en defnitiva, una perspectiva moral de la riquesa, una consciència ètica que, com deia Guy Standing, comença a calar en aquesta nova classe social que anomena precariat, i que no es conforma ja amb aspirar a obtenir unes molles del pastís, sinó que vol que el pastís es reparteixi entre tots. I no solament això: que es tracti d’un pastís en què tothom pugui aportar el seu concepte d’un futur millor.

 

Eduard López Mercadé

Article publicat originalment al blog Col·lectiu d’Antiartistes