(Foto: Alexis Antoine a Unsplash)
La recent Conferència de l’ONU sobre el canvi climàtic de Glasgow -coneguda com COP26-, ha deixat més notícies preocupants que esperançadores. Els resultats tangibles -compromisos vagues, objectius tous, absències de forts mecanismes de controls- deixen novament en el terreny de la lluita contra el clima climàtic moltes sensacions que tota la feina real està per fer, mentre avança inexorable el compte enrere per al punt de no retorn en què l’escalfament del planeta i els altres efectes col·laterals de la nostra agressió al medi ens duran a la catàstrofe que amenaça la nostra supervivència com a espècie.
Tanmateix, és cert que hi ha hagut progressos, i potser un dels més interessants sigui veure que les dues més grans potències, els Estats Units i la Xina, semblen haver pres una consciència real que el temps s’acaba, i en conseqüència declaren estar disposades a adoptar mesures reals per aturar el consum forasenyat de l’energia no renovable que és el principal factor en el reescalfament global.
Malgrat tot, encara acceptant que les mesures proposades en els esborranys finals -després difuminades en el text final pel que fa a la supressió total dels combustibles fòssils per pressió de l’Aràbia Saudita i l’Índia-, s’apliquessin realment, els experts només preveuen una incidència en unes poques dècimes de menor augment de la temperatura global de la que la nostra tendència actual apunta. Totalment insuficient per evitar el desastre que es vaticina per al final de segle. Un desastre, és clar, que anirem notant a passes gegantines d’aquí a allà.
Mentrestant, els telediaris ens envaeixen amb la preocupació per l’escalada del preu de l’energia elèctrica, causada per la pujada galopant del preu del gas -combustible fòssil-. Mentrestant, en les pauses publicitàries, ens ataquen de nou els anuncis de la necessitat de tornar al consum desbocat dels automòbils, dels viatges interoceànics, dels creuers per la Mediterrània, de l’oferta de crèdits meravellosos per comprar articles i no pagar fins d’aquí a 12 mesos… Reclamem un nou sistema econòmic basat en la sostenibilitat, però devem creure que el canvi l’han de fer altres, no pas nosaltres.
És veritat que el 10 % de la població mundical, la més rica, és la que produeix la meitat de les emissions de CO2 del món, i que són els països on trobem aquesta població els que han de fer l’esforç més gran. Hi ha un càlcul que ha planat per Glasgow molt elemental i il·lustratiu: cada persona del planeta, de cada unitat dels 7.000 milions d’habitants del món, hauria d’emetre un màxim de 2,2 de tones de carboni a l’any per no superar l’escalfament global d’1,5 graus que s’ha fixat com la fita més enllà de la qual els efectes sobre el clima serien catastròfics. Actualment, els catalans estem emetent el doble d’aquest límit. L’1 % més ric dels rics -on trobem els veritable amos de l’economia mundial- consumeixen 70 tones anuals per càpita, més de 30 vegades el límit del no retorn.
Tanmateix, concloure que uns han de fer més esforç -els que millor ho tenen per fer-lo, certament-, no vol dir que no ens toqui a tots posar-nos-hi. Una altra xifra molt aclaridora és la de la despesa d’energia que fem i que depèn de tries quotidianes. Programar un viatge a Nova York i agafar un vol directe ja suposa gairebé esgotar el “crèdit” anual d’emissions de carboni que tindríem (1). Potser ens ho hauríem de pensar més a l’hora de planificar les nostres vacances?
Els països en vies de desenvolupament, aquell vell eufemisme per parlar de les zones pobres del planeta, o les economies emergents, són per tant les que menys haurien de veure’s afectades per la reducció necessària en la despesa d’energia, però han de repensar sobretot també el seu consum i exportació de matèries primeres que carreguen igualment el compte del CO2, i per tant generar economies que no depenguin de la pressió consumidora dels països i capes de població més riques. Una justícia global passa per no oblidar-los del repartiment de les compensacions econòmiques que han exigit a Glasgow, que ja javien estat acordats en l’anterior conferència de París i que a dia d’avui estan lluny de satisfer-se, però també passa per incloure’ls en la solució, en el disseny d’un sistema de producció que arribi a la xifra zero d’emissions i que, molt i molt especialment, proporcioni mitjans de vida possibles i dignes a tota la població. És aquesta l’única manera real de lluitar contra les migracions no desitjades i no imposar barreres i murs que, com veiem aquests dies a la frontera entre Polònia i Bielorússia, poden ser mers instruments de geopolítica que, un cop més, obliden el respecte als drets humans més elementals. Entre els quals, no ho oblidem, hauria d’estar el de garantir la vida a les generacions posteriors a la nostra, que han de trobar un planeta on hi hagi un espai possible per a respectar aquests drets. És a dir, un espai habitable.
Eduard López Mercadé
(1) Podeu consultar aquesta guia per a calcular l’impacte sobre el CO2 de les vostres actuacions habituals
