Des que Reus Refugi va néixer com a plataforma ciutadana, ens ha preocupat primordialment la necessitat d’alçar la veu en nom dels qui difícilment la poden fer arribar i sentir en el si de les societats occidentals desenvolupades com la nostra, malgrat apel·lar a elles i trucar a la seva porta perquè acullin la seva demanda d’auxili. Són les persones que per diverses causes i motivacions aspiren legítimament a formar part d’aquest entorn social i econòmic sanejat del qual gaudim, sovint sense consciència del privilegi que suposa en un món on la desigualtat aboca milions d’éssers humans a la necessitat de fugir de casa seva i migrar.
La nostra activitat essencial ha estat sempre la de conscienciar l’opinió pública de la societat més immediata, a la qual puguem amb tota la modèstia arribar, d’aquesta injustícia i de la necessitat de trobar fórmules per superar-la o, si més no, garantir la seguretat dels qui intenten escapar de les situacions desesperades que genera.
Aquestes víctimes de la desigualtat ho són dels conflictes armats, de les crisis econòmiques agudes, de les crisis mediambientals extremes, de la pobresa i el desequilibri que provoca el flux inacabable de les migracions fetes davant la persecució que, en major o menor grau, comporta situacions de risc per a les persones. És aquí, quan aquest risc i aquest desemparament truca a la nostra porta més immediata, a la nostra ciutat i al seu entorn geogràfic més proper, que hem intentat donar respostes, dintre les nostres limitades forces, i pal·liar amb suport i entrega personal les mancances amb què es troben aquestes persones en les respostes institucionals.
Hem hagut d’entomar aquest repte, però no hem perdut de vista que les solucions veritables no són les accions voluntaristes d’un grapat de persones, per ben intencionades que siguin. Les veritables solucions passen per una voluntat col·lectiva i política de dimensions internacionals, i també de dimensions locals i nacionals, cadascú en el seu nivell, que facin de la tasca de la societat civil, en tot cas, només un complement i no una referència.
Naturalment, no estem dient que nosaltres estiguem sols en la tasca d’auxili, ni que la nostra acció sigui el punt central en l’acollida de migrants a Reus, però és cert que de vegades sentim que estem tractant amb una població que, tot i compartir amb tota la població en general espais, carrer, feines, convivència, sovint es veu condemnada a la invisibilitat.
I es fa des de molts nivells. Posant traves al seu empadronament per tal que no constin a les estadístiques oficials, o negant-los l’accés a un procediment eficient per regularitzar la seva situació laboral, o apagant les seves veus quan protesten… Un exemple d’això darrer l’hem vist amb la deportació del nostre conciutadà Mohamed Badaoui, que ha estat expulsat quan ha pretès exercir el seu dret a obtenir la nacionalitat espanyola que li permetria tenir la condició plena de ciutadà amb dret a la participació política que una persona migrant, encara que tingui dret a residència i treball, no té, com si fos un ciutadà de segona.
Però hi ha altres nivells que no són responsabilitat d’estaments oficials i on també la societat dóna una resposta mancada o negativa. O millor dit, nega la seva resposta, o gira la cara. Els mitjans de comunicació, els primers que han d’ajudar en la tasca de forjar una opinió pública conscienciada des del coneixement i la bona informació, sovint ajuden més aviat a enfosquir més la capa d’invisibilitat de determinades persones incòmodes. Hem vist que els mitjans locals i nacionals han prestat atenció al cas Badaoui, una mostra escandalosa d’arbitrarietat del poder, però en canvi no no solen mostrar interès en aprofundir en moltes causes i efectes de conflictes.
Aquest dissbate 26 tancàvem la 5a edició de les nostres Jornades sobre Migracions I Drets Humans. Ho fèiem analitzant l’estat actual del fenomen migratori al nostre entorn de la mà d’experts com Darío Cerisole o Juan Carlos Ortiz, que encapçalen interessants projectes d’autoorganització dels migrants per superar les barreres contra l’arrelament, o donant veu a les inquietuds de la generació filla dels immigrants, com els joves Omnia l’Bakkali i Sakma i Tarek Dabbagh, de la mateixa manera que en la primera jornada havíem tingut l’oportunitat de fer caure tòpics i prejudicis contra els migrants de la mà del llibre “Mil milles” de l’escriptora tarragonina Tecla Martorell i els valents testimonis de la Mbamoussa Dembélé i la Sita Gama. Malgrat que estem molt satisfets de l’assistència i del suport de molta gent en les dues jornades, i que les podem titlllar d’exitoses, no podem deixar de pensar que sovint ens dirigim a un cercle reduït i endogàmic de persones que ja estan sensibilitzades amb els nostres plantejaments. I no podem deixar de dir que en aquest sentit hem trobat a faltar tant als representants de les institucions polìtiques locals com dels mitjans de comunicació.
A la premsa li volem dir que no han de renunciar a ser altaveus de reflexions més serenes i de continguts de més profunditat que facilitin una formació d’opinió més fonamentada i raonada de la ciutadania, a la qual en definitva han de servir, i no només entretenir.
A la classe política local, igualment, volem modestament aconsellar que es prenguin temps per escoltar altres veus i reflexionar sobre discursos als quals segurament no estan avesats.
Només des de la pluralitat i l’elaboració d’idees a les quals volem contribuir es pot construir una societat equilibrada, sana, més participativa. Més acollidora, més integradora, que no elimini els problemes amagant-los sota la catifa de la invisibilitat.
Eduard López Mercadé
