Permeteu-nos que utilitzem una paraula tan fugissera com la paraula promesa, per explicar el sentit de la nostra presència avui aquí, dins d’un port, celebrant el setanta-cinquè aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans.
Fa quasi vuit anys un petit grup de persones va decidir fer-se una promesa: aquesta consistiria en celebrar la vida i la dignitat de totes les persones que arribessin a la ciutat de Reus, com diria Josep Maria Espinàs, – amb independència del color de la pell, de la forma del crani i de la llengua que parlen – i denunciar alhora el racisme establert a la nostre municipi, al carrer i també a les seves institucions. Des d’aleshores mai hem deixat de conèixer a persones d’arreu del món, hem conversat amb elles, i de les seves histories hem rebut sempre generositat, fam de justícia, i també resiliència, una capacitat imprescindible per nedar a contracorrent dins d’un sistema que no solament no s’estremeix quan condemna als pobres a la marginalitat sinó que també ofega als qui demanen auxili al nostre port.
És per això que qui promet hauria fer seva una convicció veritable, una idea o una lluita gairebé impossible als ulls de qui res canvia. Qui fa una promesa, de veritat, navega sempre per fer-la possible, del contrari, enlloc d’una promesa és un deliri, o en el pitjor dels caos, una mentida. No exageraríem pas si afirméssim que la promesa més autèntica feta pels humans, la més fonamental, és precisament la que avui ens ha reunit en aquest aniversari.
Des de Reus Refugi, lluny de voler intentar descriure el mig centenar d’accions realitzadades fins avui, volem assegurar-vos que el nostre cor és molt més gran que abans, també més humil, i que la promesa inicial, tot i trobar-se molt lluny d’arribar a port, manté intacta la seva convicció.
Es troba lluny degut a la falta de respostes efectives de l’administració, que retroalimenta la situació d’emergència social de les famílies nouvingudes, malmet la seva sensació de control i de benestar psicosocial, sobrecarregant alhora els sistemes d’ajuda espontanis, com Reus Refugi o d’altres que ens acompanyen avui aquí, que es construeixen des de l’associacionisme i de les organitzacions antiracistes no institucionalitzades. Les peripècies per empadronar-se a la ciutat, la segregació escolar o el dret a l’habitatge, són alguns dels anti-exemples que ens trobem dia rere dia a Reus.
Els darrers anys no han estat un camí planer per a totes aquelles famílies, infants i menors extutelats que s’han vist obligats a recórrer a nosaltres degut a una negligència estructural que ens recorda a ciutats i a països i on l’extrema dreta governa impunement. El Nou Pacte Europeu de Migracions i Asil, lluny de posar al centre el dret i la protecció de les persones migrants i refugiades, externalitza la responsabilitat de les seves fronteres a empreses privades i a països tercers on es vulneren els drets humans. El naufragi més mortífer de la promesa més gran feta pels humans té un nom, que és el Nou pacte Europeu de Migracions i Asil.
Des de Reus Refugi, en un intent per satisfer l’imaginari d’un món que encara no existeix, amb unes promeses de pau i de justícia més enginyoses que no pas afermançades, no ens cansarem d’exigir vies segures, fent nostres les promeses que vam entreteixir plegades des de la total convicció en la vida i la dignitat humanes.
Moltes gràcies.
