Avui commemorem el Dia Internacional de la Persona Migrant, dins del calendari d’aquestes jornades declarades per l’Organització de les Unides per sensibilitzar sobre alguns dels grans poblemes o temes d’àmplia repercussió que suposen grans reptes per al planeta. L‘Organització Internacional per a les Migracions (OIM) defineix a un migrant com a qualsevol persona que es desplaça, o s’ha desplaçat, a través d’una frontera internacional o dins d’un país, fora del seu lloc habitual de residència independentment de: 1) la seva situació jurídica; 2) el caràcter voluntari o involuntari del desplaçament; 3) les causes del desplaçament; o 4) la duració de la seva estança.
Dies enrera, la mateix OIM va declarar que la xifra de persones immigrants al món que viuen fora de la frontera del seu estat ha superat els 275 milions de persones, una xifra que dobla la de fa a penes 25 anys. A aquesta xifra caldria afegir els milions de desplaçats dintre les fronteres estatals, com els causats pels conflictes bèl·lics o altres emergències, per exemple en aquest any els deplaçats per la invasió russa d’Ucraïna. Europa continua sent el continent que rep més immigrants, si bé en els últims anys és a Àsia on es registra un flux més gran. Per països, continuen sent els Estats Units, Alemanya i l’Aràbia Saudita els més grans receptors de població immigrant. Espanya se situa en el 12è lloc del món. Dins de l’Estat, per territoris, Catalunya és la màxima receptora, amb les províncies de Lleida i Girona com les que més percentatge de migrants tenen, amb Almeria, superant el 5 % de la població total.
A Catalunya, segons les xifres d’IDESCAT, la població migrant suposa més de 1.250.000 persones, amb el Marroc (amb prop de 240.000 persones), Romania, (amb més de 87.000), i Itàlia, (amb més de 70.000 -en aquest cas s’hi reflecteix en bona part la població argentina nacionalitzada al país veí-), com els principals països d’origen. La població amb origen ucraïnès superava els 20.000 migrants l’any passat a casa nostra, i enguany s’ha doblat amb la crisi bèl·lica. Tanmateix, en les darreres setmanes s’ha informat del retorn de molts nacionals d’aquest país al seu lloc d’origen, malgrat la situació encara insegura, o a altres territoris de l’Estat o d’Europa, en el que es pot considerar un fracàs de la nostra política d’acollida, i en bona part a causa de la manca de perspectives de feina i de les opcions de trobar un allotjament assequible. També les famílies que han acollit voluntàriament persones refugiades d’aquell país han denunciat la manca d’ajuts públics per part de les administracions.
En relació a això, l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) va informar el passat mes de maig que el món havia batut de nou el trist rècord de persones refugiades, superant per primer cop els 100 milions de persones desplaçades, dins o fora de les fronteres dels seus estats. La guerra d’Ucraïna, amb els seus més de 14 milions de refugiats (6 d’ells fora del país), van ser la causa més directa d’aquesta nova dada de vertigen.
Amb tot, la pitjor xifra és la de les persones que han mort al llarg dels desplaçaments en què han posat en risc físic extrem la seva supervivència a través de vies insegures, per la concurrència de xarxes mafioses, perills naturals, o les actuacions de les pròpies institucions, com en el cas de la tragèdia de la tanca de Melilla del passat dia 24 de juny, on haurien mort més de 20 migrants per l’actuació conjunta de les policies marroquina i espanyola, i que malgrat que ha estat objecte de peticions d’investigació per part dels parlaments espanyol i europeu, continua sent defensada per part del seu directe responsable, el ministre espanyol Marlaska.
D’igual manera, la via marítima al Mediterrani continua sent una de les grans zones negres en el còmput -no oficial i deliberadament ocultat- d’aquesta tragèdia quotidiana, emparada ara per la política de Frontex, que ha passat en els darrers anys de seguir una política de rescat a una de repressió, incloent la dels moviments i organitzacions civils que pretenien suplir la seva manca. Un cas escandalós que exposa aquesta línia d’actuació és la de la detenció de 23 membres d’una organització grega dedicada al rescat de les persones que intenten arribar a les costes d’aquell país, i que s’enfronten a una petició de pena de 25 anys de presó per part de les autoritats gregues. Entre aquestes persones acusades d’inversemblants delictes de tràfic de persones i fins i tot d’espionatge es troba la siriana Sara Mardini, avui famosa per ser protagonista de la pel·lícula “The swimmers” (Les nedadores ) recentment estrenada i difosa per la plataforma Netflix.
Girar la cara i fer-la girar, i d’aquesta manera tapar el problema i fer veure que està sota control, és la forma, doncs, que les autoritats europees i de les principals potències pensen enfrontar-se al repte del fenomen migratori, en comptes de seguir el que proclama el Pacte Mundial per a una Migració Segura, Ordenada i regular, que va subscriure la Conferència Intergovernamental propiciada per les Nacions Unides el juliol de 2018, i que, amb un seguit de 23 objectius, declara que es tracta d’un esforç per crear condicions propícies que permetin a tots els migrants enriquir les nostres societats a través de les seves capacitats humanes, econòmiques i socials, i així facilitar les seves contribucions al desenvolupament sostenible a nivell local, nacional, regional i global.
Un noble propòsit que, desafortunadament, com en tantes altres majestuoses declaracions dels governs, es queden en papers mullats, o avui en dia en boniques pàgines d’internet.
Associació Reus Refugi
