15 i 16 de novembre de 2019, Local dels Xiquets de Reus
Presentació
A càrrec de l’Aleida López, que va presentar les successives ponències.
La criminalització del rescat marítim humanitari a Europa
Anabel Montes, capitana marítima i cap de missió amb Proactiva Open Arms. Testimoni de persones rescatades per Open Arms residents a Reus: Betcha i Tuhin.
Anabel Montes comença la seva intervenció explicant l’acord entre la UE i Turquia, per un import de 3.000 M€, amb la finalitat d’impedir el pas de les persones refugiades i frenar a les persones i les ONG que estaven ajudant a la gent a la zona.
Descriu les actuacions per criminalitzar les entitats com Open Arms com a part d’una estratègia:
- Mitjançant la violència física directa contra les persones i les embarcacions, perquè no hi haguessin testimonis del que estava passant. Van evitar el pas en la zona del Mediterrani central i l’Egeu, i van encarregar als guardacostes libis que empressin la violència directa contra la tripulació, disparant a les persones, segrestant vaixells i amenaçant a totes les entitats. Volien terroritzar-los, i van aconseguir que dels 12 vaixells que hi havia en quedessin només 4. Fins que no van incorporar a periodistes internacionals en les embarcacions no hi va haver pràcticament cap repercussió mediàtica.
- Amb acusacions legals amb multes milionàries i penes de presó.
Al març del 2018 una patrullera de milícies armades, formades pel govern italià, els van detenir i els van acusar d’organització criminal per tràfic de persones, així com de violència física al Ministeri de l’Interior, que pot comportar penes de 7 anys de presó i una multa de 4000€ per persona rescatada.
Per poder denunciar davant del Tribunal del Mar es necessita que la denúncia estigui recolzada per un Estat, de manera que a hores d’ara ells no han pogut formular cap denúncia.
- Amb tàctiques d’esgotament i de bloqueig administratiu, saltant-se totes les lleis internacionals del mar. D’una banda, negant-los la possibilitat de sortir a la mar, o fent-los esperar setmanes mentre la gent s’està ofegant, amb excuses tant cíniques i absurdes com ara que no tenen llista de passatgers (els nàufrags no hi són a cap llista), o que no poden garantir la seguretat a bord de les persones rescatades. D’altra banda, els hi neguen l’accés als ports, i els fan estar fins a 25 dies davant dels ports generant situacions d’extrema angoixa i posant seriosament en risc la salut de totes les persones dalt del vaixell.
Ara mateix no hi ha cap vaixell a la zona del Líban i la gent s’està morint. Tampoc no tenen cap port de base, Malta va fer fora a totes les ONG, i estan a l’expectativa del que pugui passar a Itàlia amb el canvi de govern.
Des de que van començar, han rescatat més de 60.000 persones en el Mediterrani central, i més de 10.000 a la zona de Líbia.
Després de la intervenció d’Anabel Montes, Betcha i Tuhin expliquen que gràcies al rescat d’Open Arms avui són vius, i estan molt contents de ser a Reus, de poder treballar, aprendre la llengua i tenir possibilitat de lluitar per tenir una vida digna.
L’acollida de joves immigrants no acompanyats a Catalunya
Albert Parés, advocat i membre de l’Associació Noves Vies. Baba Djalo, Issam Laajab i Zakarie Ben Zaina, joves immigrants tutelats
L’Albert Parés va començar la seva intervenció explicant que diu l’actual marc legislatiu sobre l’acollida de menors no acompanyats. Un menor és d’entrada un menor –cosa que sovint s’oblida, de vegades fins i tot per part de les entitats que han de gestionar la seva acollida-, i per tant se li han d’aplicar les normes de protecció als menors.
Un menor d’edat ha de ser acompanyat immediatament a un centre de menors. En el cas de no portar documentació la Fiscalia de Protecció de Menors farà les proves per comprovar si ho és o no. Però si disposa d’un passaport no ha d’anar a Fiscalia. Parés va aconsellar a totes els educadors no anar ni deixar que es dugui el menor a Fiscalia. El Tribunal Suprem ho ha assentat en diverses sentències, i només en fa excepció en els casos que s’obri una investigació sobre l’autenticitat de la documentació).
El fiscal ha de fer proves, si el menor està indocumentat, però si no és així ha d’argumentar i justificar que no és creïble l’autenticitat de la documentació –justificació raonable,segon el TS-. Moltes vegades simplement perquè no hi ha conveni bilateral amb país d’rigen ja se’n dubta de l’autenticitat. Tampoc és vàlida l’acceptació de l’interessat –se n’ha acceptat en una ocasió, però això encara no crea jurisprudència-.
Tots els judicis dels nois amb passaport es guanyen, però continuen sense alterar la pràctica.
Molt important és reivindicar que hi hagi un advocat des del primer moment que el menor arribi a comissaria (Conveni de Protecció del Menor). Els col·legis d’advocats haurien de crear una figura per assessorar els menors. I tot menor té dret a nomenar un representants. La DGAIA pot ser el representant legal però a més el menor té dret a un assessor legal.
Molts cops, en ser declarats majors, ja surten del centre, i això passa perquè no hi ha un advocat al darrere que ho impugni.
La llei no divideix en fases l’entrada dels menors. Un menor amb passaport que entra a un centre ha de veure tramitada immediatament la seva autorització de residència. Si hi ha una demostració posterior que no és menor ja es farà la resolució pertinent. El Reglament d’Estrangeria ha desenvolupat la llei que obliga a això, i afecta a la Generalitat, i precisa que per a tot menor que estigui sota la tutela de l’organisme competent (aquí la DGAIA), però també l’oficina d’estrangeria d’ofici, o a instància de parte, s’ha de presentar aquesta sol·licitud. Per tant, el propi menor hauria de poder fer-ho –ja que és indiscutible que té capacitat per actuar per ell mateix-, i en tot cas qualsevol escrit adreçat a l’Oficina d’Estrangeria seria vàlid. Si en un mes no hi ha resposta, s’entén denegada i es pot recórrer. Té importància fer-ho, ja que la resolució tindrà efectes retroactius.
En complir els 18 anys, es pot demanar una residència excepcional entre 60 dies abans i 90 dies després de complir-los. Però cal:
- Recomanació de la DGAIA
- Passaport o una cèdula
- Ingressos del 100 % de l’IPREM (actualment un 630 euros)
La Llei d’Estrangeria no parla de permisos de treball. La Generalitat pot, però, suplir-ho. Com que la llei permet un permís especial entre els 16 i els 18 anys –que desapareix en arribar a aquesta edat de terme-, es pot acudir a l’article que permet passar de permís de residència a un de treball si té una oferta de contracte de treball- I això és competència exclusiva del Departament de Treball.
Acte seguit, els menors tutelats van fer una explicació de la seva trajectòria al nostre país.
Baba Djalo, de Guinea Bissau, va explicar que havia estat a Tarragona a un centre d’acollida, i que ha tingut problemes amb el passaport amb què va arribar, que la policia no va acceptar. Va disposar d’advocat i va passar les proves de Fiscalia que van determinar que era major d’edat, però no va haver de marxar del centre perquè Fiscalia li retenia el passaport. El procés va ser molt llarg i finalment amb un certificat del consolat i un justificant de l’Ambaixada es va poder resoldre. Un any i mig es va dilatar tot el tràmit. Ara té residència i tutela.
Issam Laajab, del Marroc, de 18 anys, porta un any i dos mesos, havia estat al centre del Pla de Santa Maria i ara és a un pis a Reus. Segueix cursos ocupacionals.
Zakariae Ben Zaina, també de Marroc i amb 18 anys, viu a Reus també a un pis d’acollida. Va arribar amb pastera i després de 18 hores al mar –que va il·lustrar amb fotos i vídeos-, va arribar a la península. Actualment segueix un curs de jardineria i de català.
A continuació es va establir un col·loqui molt animat amb el públic. Algunes de les preguntes van ser aquestes:
-Són fiables les proves d’edat?
Albert parés va respondre que no ho són. Que ho detalla així un informe del Defensor del Pueblo de 2011. Segons tota la doctrina científica mundial no són fiable, però malgrat això els forenses de la Generalitat continuen defensant-les. Es basen en proves dels anys 50 del passat segle aplicades a una població nord-americana.
-Què passa amb els nens que no disposen de passaport?
El que cal fer, segons Parés, és tramitar un passaport al més aviat possible, o almenys un certificat del consolat que acrediti la personalitat. Els consolats triguen més o menys. El del Marroc, per exemple, ho alenteix, sens dubte deliberadament.
A manca de passaport, la Llei d’estrangeria permet substituir-lo per una cèdula d’inscripció, sempre que el país d’origen no expedeixi el passaport i el menor estigui en situació regular –com ho estan tots els tutelats-. La DGAIA és poc proactiva quan l’Oficina d’Estrangeria denega la cèdula perquè el consolat no denega el passaport però en dilata el tràmit.
Falta una atenció específica i hi ha una certa deixadesa per part de l’Administració catalana, no s’empara prou al menor i no es desobeeix cap criteri de la Fiscalia.
-Tenen dret a l’educació els menors tutelats? Tenen avantatges per a la seva inserció laboral?
Sens dubte, però sembla que la política de la Generalitat és vacil·lant per als majors de 16 anys. Els departaments d‘Educació i el SOC ofereixen programes d’inserció professional. Empreses i centres haurien de posar-se en contacte per maximitzar els recursos de cada territori.
Una intervenció apunta que els programes de Garantia Juvenil on se’ls inscriu no són idonis per a la seva situació i perfil.
-Són expulsats els menors?
Els menors estan emparats i no se’ls pot expulsar. Als majors, llevat de casos amb antecedents penals, i els retorns en calent a la frontera, no són deportats. Queden una situació irregular.
L’impacte de la Renda Bàsica Universal en les relacions Nord-Sud
Lluís Torrens, membre de la Xarxa Renda Bàsica
Lluís Torrens va començar fent una explicació sobre què és la Renda Bàsica Universal (RBU) tot desfent algunes de les objeccions que se li solen fer:
-Desincentivaria la recerca de treball per part de qui la percebria. S’ha demostrar empíricament en els programes pilots que s’han fet que no és així. No serveis, de fet, més que per cobrir les necessitats bàsiques.
-No es pot assumir tal despesa. Es podria, sempre que hi hagués una pressió fiscal més justa –especialment a Espanya-.
-Tindria un efecte crida. Es pot fàcilment contraargumentar, ja que sense ella els migrants també arriben. De fet, les regions espanyoles on hi ha establerts les rendes mínims més potents (País Basc i Navarra) són també les que tenen menys immigració. El que hi ha actualment no un efecte crida, de fet, sinó l’efecte patada des dels països d’origen.
Acte seguit, va centrar-se en algunes observacions sobre la situació de l’economia mundial:
-La productivitat i els salaris s’han desenganxat. El progrés tecnològic avui suposa més acumulació de riquesa i no va lligada a l’augment de les rendes salarials.
-Els increments dels salaris alhora acceleren la substitució de l’home per la màquina, cosa que fa incrementar la desigualtat salarial. Al mateix temps, hi ha un procés de més precarització (uberització), que en el de globalització està produint destrucció d’ocupació industrial en els països occidentals (i fins i tot ja a la Xina, si bé no encara a l’Índia o a l’Àfrica).
-La reducció del temps de treball s’està produint en termes molt espontanis i desestructurats.
-A Espanya conviu aquest provés amb un atur molt alt des de fa dècades.
La participació dels salaris en el PIB mundial va baixat sostingudament dels prop del 70% a què vam arribar en els 60 a sota el 60 %, que a més es reparteix de manera molt desigual –molt més important en els treballs més manuals, i en canvi fins i tot augmenta en treballs professionals i tècnics no rutinaris-.
És cert que la robotització crea llocs de treball, especialment en els països que fabriquen robots per a exportació a tot el món, però no compensen els que destrueixen. Aquesta és una tendència que ja ve de fa cinc dècades i amés sembla que s’està accelerant.
Tenim també una bretxa de gènere. En una visió global, destriant el treball remunerat, el reproductiu (dins la llar) i el voluntari, els usos del temps ens ofereixen una gran paradoxa. Les dones treballen entre les tasques remunerades i les que no ho són 30 anys més que els homes, i per contra cobren un 13 % menys per hora i un 45 % menys en temps de remuneració total, la qual cosa suposa un 52 % menys en ingressos.
És tot negatiu en aquest panorama? Que la productivitat no vagi a ritme dels sous pot servir per pensar en una altra forma de valorar el treball. Així, un estudi afirma que un dels treballs pitjor remunerats és un de molt bàsic –la neteja als hospitals-, mentre que altres com els dels banquers són el cas contrari.
Si aconseguim créixer menys o poc o res, pot ser també una bona notícia per al planeta.
També podem acceptar que podem viure millor amb menys i destruir menys la biosfera.
Quines solucions hem trobat al llarg de la història a l’excés de mà d’obra?
-Treballs forçat: esclavisme, feudalisme, avui precariat.
–Treballs de merda (bullshit jobs, segon el treball de l’antropòleg David Graeber, aquelles feines que no tenen una utilitat real però serveixen per a justificar un salari i per mantenir la pau social.
-Treball garantit (economies socialistes, difícil d’implantar en les economies capitalistes, sobretot donada la gran massa d’atur existent en algunes d’elles).
-Mercantilitzar el treball reproductiu, com ja es dóna a molts països on s’han professionalitzat les tasques tradicionalment realitzades dins la família (cures de menors i persones grans), sovint en sectors molt feminitzats.
-Repartir tots els llocs de treball.
-Garantir la renda a totes les persones.
És d’on surt la proposta de RBU, i les diverses modalitats de rendes mínimes.
La RBU és una renda monetària pagada periòdicament a tot el món amb independència de si treballa o no, si és jubilat o no, o dels seus ingressos. Poden haver-hi modulacions per edat.
Es pot pagar a través de nòmines o pensions, i es poden integrar a les actuals rendes salarials o de jubilació i altres pensions.
Per finançar-la caldria substituir les altres rendes monetàries públiques (així, parcialment la jubilació), però no la resta de despesa pública en espècie (educació, sanitat), cosa que generaria moltes més desigualtats.
La cobrarien fins i tot els més rics, però a condició de pagar uns impostos més justos. Actualment, són ells els més beneficiats de les polítiques de deduccions als impostos.
No coneixem cap altre model tan eficaç en la redistribució de la renda, i permet recaptar més i pagar més als perceptors més desafavorits.
En general, en els llocs on s’ha implantat s’està pagant en la nòmina o subsidi o pensió, o via transferència directa. En algun cas en forma de moneda local limitada al seu ús en el territori.
La RBU es calcula pel llindar de la pobresa, per tant erradica la pobresa des del primer moment. Les rendes mínimes que avui es paguen a Espanya a penes arriben a un 10 % de la gent necessitada (a Catalunya, per exemple) o en els casos més avançats (País Basc-Navarra) a un 60 o 70 %.
A més, el finançament exigeix una fiscalitat progressiva justa. Cal anar amb compte amb aplicacions incorrectes que es pregonen des de certes institucions com l’OCDE, que ha preconitzat la RBU sense increments d’impostos als més rics, de manera que acaben concloent que no és redistributiva. S’ha de finançar amb un IRPF de tarifa única o progressiva amb una distribució que suposés que un 3,5 % del PIB es transferís de les classes més riques a les més pobres. A Espanya partim encara d’un diferencial acusat de pressió fiscal per sota de la de la mitjana europea.
També es pot combinar amb noves taxes o amb increments d’altres impostos.
Actualment, un 2 % de les llars de renda més alta a Espanya acaparen més del 15 % de rendes totals, i el 49 % de les rendes del capital. L’enquesta financera de les famílies reflecteix que el 10 % de les llars més riques tenen un 50 % de la riquesa neta, i això va en augment.
Amb una RBU d’uns 625 € mensuals finançada per l’IRPF, la projecció marca una tendència a reequilibrar les diferències de renda neta, amb una pèrdua per als trams de renda més alta, els que obtenen més del 90 % de la mitjana. Les transferències de renda, igualment, anirien d’home a dona, a favor de les llars amb més nens, de rendistes a treballadors, del món urbà al rural, dels més contaminants almenys…
Es pot obligar a pagar aquest impost amb independència del domicili fiscal, o també gravar el patrimoni (no deslocalitzable) per fer front a les evasions fiscals.
La RBU per definició és universal i és incondicional. Les rendes mínimes que es paguen fracassen perquè no arribi n a tothom que ho necessita, estigmatitzen, generen les trampes de la pobresa en ésser incompatibles amb la feina remunerada, són subjectes a l’arbitrarietat política (no compleixen amb el seu sentit de ser un dret, i se sotmeten als atzars dels pressupostos), i topen amb una burocràcia concentrada en evitar el petit frau. A banda, generen una animadversió entre les classes amb inferiors nivells de renda (penúltims contra últims). Desincentiven la feina del titular i els beneficiaris, fomenten el clientelisme polític i creen un esperit de denúncia.
Per què convé en canvi la RBU:
-Desconnecta de la necessitat de créixer econòmicament
-És molt redistributiva: reconeix les tasques no remunerades i altament feminitzades
-Permet afrontar la reducció del treball remunerat
En quina situació es troba el món?
Com en el model espanyol, però intensificat: un 1% dels habitants guanyen un 20% de la renda i un 50% només un 1 % (Piketty i Zucman). Segons Oxfam, un 1 % de la població és més ric que el 99 % restant, i un desequilibri similar es troba entre països.
Els programes pilot de RBU duts a terme a molt diversos llocs (l’Índia, Iran, Namíbia, Alaska –el més antic dels que es mantenen-, Ontario, Finlàndia…- han ofert resultats similars, i si bé pot desincentivar la feina d’algun col·lectiu (mares, estudiants), en general provoca augment de l’emprenedoria.
Perquè ha d’establir-se a nivell mundial?
-Als països rics, per reduir la desigualtat i la pobresa, i abandonar la idea que per eliminar la pobresa cal fer més rics als rics (empíricament això no funciona).
-Als països pobres, per garantir les necessitats bàsiques no funcionen les polítiques aplicades. La bomba demogràfica de zones com l’Àfrica crea una gran migració que genera moltes dificultats per ser assimilada.
Segons dades del Banc Mudial, el 2018 el creixement del PIB mundial és del 3,6 %, variant del 2,2 dels països rics al 6,8 d’Àsia del Sud. Mentre que l’Àfrica subsahariana creix un 2,4 %, la seva renda és 12 vegades inferior a la dels països més rics, i la seva taxa de fertilitat el doble (4,8 sobre 2,4). Tot i que la taxa de mortalitat infantil és 15 vegades superior a la dels països rics, continua creixent en població, i per tant el seu creixement econòmic no compensa el demogràfic.
Una projecció als propers 25 anys ens presenta un creixement demogràfic mundial de més de 2,4 mil milions d’habitants sobre el 7,5 actuals, dels quals quasi la meitat serien a l’Àfrica subsahariana. Afegim-hi els impactes de les crisis medioambientals que també provoquen desplaçament migratoris massius, i veurem que la pressió migratòria anirà en augment.
Quan costaria una RBU?
Als països rics es podria implantar destinant-hi entre un 2 i un 5 % del PIB. A més desigualtat, més cara. El Banc Mundial al seu informe d’enguany fa un estudi sobre què costaria una RBU a tots els països en vies de desenvolupament, i ha presentat dues versions, una més light i una altra més potent. Aquesta, que inclou adults i nens, a països amb ingressos de baixos a mitjans alts suposaria un cost d’ 1,7 bilions de dòlars (un 150 % del PIB espanyol). Per a aquests països suposa transferències de l’ordre de l’11 % del seu PIB, cosa que no és al seu abast. En canvi, els països rics, amb un nivell del doble de PIB, podrien fer una transferència assumible absorbint dos anys del seu creixement.
Si Europa se centrés només a l’Àfrica, el cost equivaldria a l’1 % del seu PIB, a penes uns 387 dòlars per cada ciutadà europeu, que en termes reals serien molt menys ja que actualment ja es transfereixen més de 200 dòlars en ajudes diverses al desenvolupament.
Consideracions finals:
-És factible
-És justa (vist l’estat del món i la història colonial) a més d’eficaç
-Generaria sens dubte un efecte multiplicador de les economies socials, com s’ha comprovat en experiments com el de namíbia
Quines dificultats podria generar?
-Tensions inflacionistes i efectes nocius ambientals en augmentar el consum. Per si sola no soluciona l’emergència climàtica
-Cal solucionar el sistema de percepció per assegurar-se que arribi als seus destinataris
-Pot generar un efecte rebot de l’emigració (a més estalvi, més capacitat de desplaçament)
Taula rodona: La lluita antiracista des de l’autoorganització de les persones migrants
Malamine Soly, Director de Dunia Kato, Orianna Chacón, membre del’Escuelita Antiracista, Mohamed Saïd Badaoui, portaveu del’Associació de musulmans de Reus i capità del CF Reus roig-i-negre
En aquesta taula rodona, els tres intervinents ens van comentar la seva tasca en les associacions que treballen des de la pròpia iniciativa de les persones immigrants.
Mohamed Said Badaoui es va referir a la seva tasca com a portaveu de la comunitat musulmana de Reus i de mediador amb l’Administració. EL CF Reus Roig-i-negre, per la seva banda, surt de la iniciativa de diversos socis del CF Reus Deportiu, en estat concursal actualment, amb la idea d’integrar un vessant solidari, obert a persones immigrants, que avui formen bona part de la plantilla. També forma part de la plataforma Unitat contra el Feixisme i el racisme, que treballa per advertir i superar les amenaces dels moviments xenòfobs d’extrema dreta.
Malamine Soly ens va presentar la feina de Dunia Kato com a cooperativa que treballa en el desenvolupament i la cooperació internacional, i sobretot sensibilitzar la seva pròpia comunitat per talque inverteixi als seus països d’origen. Han creat una empresa de catering, Abarka catering, per finançar els seus projectes.
Orianna Chacón ens va parlar de l’Espacio de l’Emigrante, servei bàsic d’assessorament legal i de salut, dins del qual existeix l’Escuelita Antiracista que impulsa la mobilització dins les escoles de la sensibilitat antiracista, a través de l’aplicació de jocs i dinàmiques a través jornades temàtiques obertes que s’organitzen a petició de les escoles o a través de xerrades informals.
En el debat entre els tres partícips, moderat per l’Aleida López, es van tractar temes com la perspectiva específica que dona la pròpia actuació i l’empoderament de l’immigrant per aportar la seva pròpia mirada a la societat que l’acull, la necessitat de lluitar contra un racisme estès ala societat a partir de l’eliminació de la segregació escolar (molt notable a Reus), i de l’actuació conjunta entre tot el teixit social, que inclogui la veu dels representants dels col·lectius immigrants –els quals han de ser escollits pel propi col·lectiu-, i la denúncia dels actes discriminatoris de racisme institucional que es donen en el dia a dia de les administracions públiques.
Pel que fa a la responsabilitat de mitjans i partits polítics sobre l’atiament de les actituds xenòfobes, les distintes intervencions van apuntar cap a la major vulnerabilitat de l’immigrant, sobretot l’irregular, en la significació en les lluites socials, i les contradiccions que es donen dins de la Llei d’estrangeria per facilitar l’arrelament de les persones que ja porten un temps integrats a la nostra societat.
El reconeixement de la mirada de l’immigrant ha de partir d’un reconeixement de la seva pròpia cultura, i el racisme sempre parteix del desconeixement. Com va apuntar Malamine Soly, la mirada d’una persona racista canvia quan viatja al país d’origen del migrant.
En el torn obert de paraules, es va fer incidència en els aspectes positius de la integració i en els avenços que es donen en aquest procés. Va haver-hi un acord essencial que hi ha millores des del punt de vista de la consolidació d’unes segones generacions empoderades, sense el xoc cultural que pateix la primera generació –un cas a part és la comunitat llatina, que el pateix molt menys per factors culturals i de llengua-, i es va remarcar l’actuació d’algunes escoles i AMPA que han fet un treball modèlic.
Orianna Chacón va precisar que les crítiques en el seu cas van normalment dirigides a l’estructura i no a les persones concretes que hi treballen.
Cloenda
Actuació musical del grup de música amazig Anaruznafrica .
