De la mà del CCAR, la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat, es va construir un pla integral d’acollida per facilitar la integració d’aquestes persones a Reus
Van arribar a Reus l’estiu de 2018, amb una mà al davant i l’altra al darrere. Refugiats d’arreu del planeta procedents de Palestina, Síria, Camerun, Guinea o Bangladesh (…) tots ells amb la sobrecàrrega de la violència, la discriminació i la pobresa a les espatlles. De la mà del CCAR, la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat, es va construir un pla integral d’acollida per facilitar la integració d’aquestes persones a Reus.
Durant els primers sis mesos se’ls oferiria una manutenció, formacions pràctiques i un lloc on dormir. També assessorament legal per informar-los del seu ‘estatus’. Després d’aquests sis mesos, els refugiats haurien de prendre mesures pel seu compte, buscar una feina, aconseguir un contracte laboral seriós i un lloguer assequible. Tot plegat en menys de divuit mesos que haurien d’haver servit per resoldre la teranyina burocràtica de la persona migrada i ajudar-la a reconstruir la seva història traumàtica.
Honestament no vull dir que les intencions no fossin bones -vull dir que no van ser, ni tampoc ho són ara- les suficients. No han estat a l’altura en els recursos econòmics i socials, ni en la temporalitat, ni tampoc en la voluntat política per fer de l’acollida una acció conscient i efectiva.
Dos anys i mig més tard, gran part de les persones que van arribar a la ciutat continuen al marge dels marges: sense papers, sense feina, sense un lloc on viure. Amb tot això, n’han arribat altres que s’acumulen al nas de Pinocchio que ostenta el govern de municipal actual, i que s’estira cada vegada que diu al món que Reus és una ciutat d’acollida.
La conjuntura amb les persones refugiades és anàloga a la negligència social, la precarietat laboral, el racisme, la segregació o la mateixa pobresa
L’acollida no ha estat real en la majoria dels casos perquè el govern de torn no sap què vol dir acollir. Segons el DIEC, acollir vol dir saber rebre; admetre a casa nostra, en la nostra companyia. Voler acollir és un acte no només de protecció sinó també de confiança entre la persona nouvinguda i la societat que n’és receptora.
No és possible acollir els altres sense una participació proactiva de la societat civil, una tasca que el govern hauria d’haver promogut amb més ganes i sense murmurar conspiracions inútils cada vegada que se’ls ha demanat més determinació i hospitalitat. Serà que s’han acostumat al fet que a casa nostra trepitgin els nostres drets i les nostres conviccions… que tampoc els incomoda que trepitgin els drets i llibertats d’aquells que fugen de desastres majors? De veritat?
Des de Reus Refugi ja no sabem com enviar més senyals de fum. Quan un bosc es crema ens trobem davant d’una emergència on cal intervenir. Si es decideix mirar cap a una altra banda i no intervenir, el bosc pot abrasar-se, i d’això se’n diu negligència. La conjuntura amb les persones refugiades és anàloga a la negligència social, la precarietat laboral, el racisme, la segregació o la mateixa pobresa. Sense una resposta des de la cooperació, les persones nouvingudes mai seran acollides. Seran recollides. On quedarà aleshores la nostra ciutat d’acollida?
