Comunicats

Resum de la Primera Jornada de Reus Refugi

By 11th February 2019 No Comments

Si voleu estar al cas, amb informació detallada, de tot el que van parlar els ponents a les primeres Jornades de Reus Refugi, continueu llegint aquest Post que ha fet el nostre company Eduard. Per què llegir-ho? Per la infinitat d’arguments, dades i eines que n’aporta a la nostra lluita.

I Jornades de Migració i Drets Humans

17/11/2018, al Local dels Xiquets de Reus

Presentació

Carlota Vendrell, que va ser també la conductora de totes les jornades, va efectuar la introducció de les jornades, comentant els orígens de la plataforma Reus Refugi, al 2016, i la seva recent constitució en associació, i explicant breument les actuacions realitzades fins avui, en dues grans línies: la de sensibilització i divulgació de la crisi dels refugiats, i les accions d’assistència i acolliment als refugiats de la ciutat.

La realitat del poble rifeny

Omar Ziani, activista i membre del Comité de Suport al Moviment Popular Rifeny

Omar Ziani va començar referint-se a la situació d’exclusió que viu tot els poble rifeny al Marroc, citant casos concrets i esgarrifosos de repressió de la població que justifiquen l’alçament d’un moviment de protesta l’any 2016, que ha estat alhora violentament reprimit per l’estat marroquí. Les protestes, així, han passat al territori dels estat europeus on viu una gran població d’origen rifeny, que estimà en més de 4 milions de persones, moltes d’elles a Bèlgica i Holanda –unes 100.000 a Espanya-.

La repressió es visualitza en una ocupació militar de més de 35.000 soldats (per a un territori més petit que la província de Tarragona), que aixafa qualsevol expressió pública de la identitat rifenya i castiga amb dures penes de presó a qui ho gosi fer. El Marroc és una monarquia dictatorial que trepitja els drets humans i paga polítics europeus per bastir una façana de respectabilitat. El poble està absolutament sotmès, però no cessa en la seva resistència.

Això explica l’èxode de la joventut rifenya (més de 28.000 joves enguany, arribats en pastera a les costes del sud de la península). L’única sortida del poble del Rif és l’emigració, encara que no sigui els seu objectiu principal: és que s’hi veu abocat. Per això, creuen el mar en pasteres de 4 metres d’eslora on s’encabeixen entre 30 i 40 persones. Molts d’ells hi perden la vida. 

Fer retornar  les persones que fugen d’aquest infern és retornar-les a una situació de greu risc per a la seva integritat, però l’estat espanyol ha subscrit un acord de deportació amb el marroquí (deportació a canvi de diners). El Marroc força la negociació emparant-se en el destí dels fons per millorar les condicions de vida de la població, però segons Ziani en veritat els fons són engolits per la massiva corrupció de l’administració i la política. 

El poble rifeny no havia format part mai del Marroc fins al 1912, amb el pacte de colonització entre França i Espanya. L’alçament popular rifeny comandat per Abdelkrim (1920-1927), va ser ferotgement reprimit per l’exèrcit espanyol, incloent l’ús d’armes químiques que han deixat seqüeles en la població que encara avui perduren, en forma de malalties endèmiques com el càncer. L’estat marroquí exigeix indemnitzacions per a la població afectada, encara que són presumibles aquí també les desviacions dels fons a mans corruptes.

El moviment rifeny es va revifar en els anys 70 i 80 del passat segle, i va ser novament violentament reprimit, ara per la monarquia marroquina, que compta amb la protecció de les antigues metròpolis, francesa i espanyola.

La repressió s’estén a altres territoris de l’Estat. Al Marroc no existeix la classe mitjana, sinó que existeix una divisió entre una petita minoria de classe privilegiada econòmicament, i una gran massa de població molt empobrida, en bona part sota el nivell de subsistència. Zones turístiques com Marràqueix han esdevingut capitals de turisme sexual –amb explotació infantil, etc-.

El Moviment Popular Rifeny està ara estès per molts estats europeus, organitzant actes de protesta i difusió de la realitat de la situació al Rif: “Estarem lluitant pels nostres drets, no ens sotmetrem”.

En el torn de preguntes, Ziani va aclarir que el territori de la regió del Rif –que abasta les ciutats de Nador i Alhucemes-, forma en realitat part del Gran Rif, que s’estén per tot el nord de l’Àfrica, amb una població de més de 12 milions. De fet, la majoria del poble marroquí és amazig, dels diferents pobles i cultures autòctones, però la monarquia ha imposat una arabització, més perceptible a les ciutats. La situació en estats veïns com Algèria és la mateixa ja que tot el nord d’Àfrica està dominat per dictadures.

Sobre la demanda judicial plantejada pel Marroc contra el Regne d’Espanya pels danys causats per la colonització, Ziani va mostrar una postura absolutament indiferent, ja que estimen que els fons que es poguessin obtenir com a indemnització no revertirien en la població. El Moviment Popular Rifeny demana en tot cas inversions directes en sanitat, ensenyament, etc.

Els líders del Moviment Popular Rifeny són actualment empresonats, esperant la darrera instancia judicial i enfrontats a condemnes de 20 anys.

Les principals rutes migratòries cap a l’Europa fortalesa

Cristina Mas, periodista, i Mònica Parra i Bru Aguiló, fotoperiodistes i membres de Fotomovimiento

Els dos membres de Fotomovimiento comentaren el seu treball, que el 2015 començava per les fronteres encara obertes a Hongria, i que avui se centra en la frontera sud espanyola i les Canàries. Constataren com en aquests tres anys s’han anat segellant progressivament les fronteres.

Hi ha uns patrons homogenis: desatenció total per part dels estats receptors, que desatenen alhora les seves obligacions legals de facilitar als migrats la protecció de l’asil internacional.

A Ventimiglia van ser testimonis de com es passa de no voler admetre públicament el rebuig als migrants a fer-ne fins i tot ostentació de xenofòbia.

Fotomovimiento mira d’anar més enllà de la fotografia del pornodrama que se centra en la tragèdia sense explicar-ne les causes, i pretenen així reflectir la resiliència dels emigrants, fins a crear vincles d’acompanyament i amistat.

Idomeni és un punt d’inflexió: representa el tancament de fronteres, el pacte amb Turquia, i estancament absolut de la situació dels refugiats a Grècia, amb aparició de màfies, abusos,i supressió de cap perspectiva de futur per als asilats. 

Les línies en què es mou la denúncia de Fotomovimiento són:

-Gènere: les dones, a Mòria o Lesbos, es troben desprotegides, pateixen violacions múltiples, i amb presència només de les grans organitzacions que no arriben a un mínim d’atencions digne.

-Menors: situació similar a les dones, no reben atenció especialitzada ni  existeix cap protocol específic per tractar-los. És freqüent el cas de menors no acompanyats (de 10 anys fins i tot). Tampoc les grans organitzacions treballen de debò en la seva empara. Cal preguntar-se què passarà amb aquests infants d’avui quan arribin a l’edat adulta. Una mostra dels traumes que pateixen són els dibuixos que fan, que expliciten el seu univers regit per terrorífiques imatges bèl·liques, uns dibuixos que només evolucionen positivament quan poden ser atesos per persones cuidadores.

-Atenció mèdica: és limitadíssima (il·lustrada en l’expressió gelocatil per a tot). L’atenció psicològica és molt escassa (per exemple, a Mòria hi ha 5 psicòlegs per a una població que avui ronda les 7.000 persones). Un exemple de males pràctiques és l’aplicació rutinària del part per cesària.

El menjar és dolent, sovint en mal estat (florit o podrit), sense prou varietat ni atenció a necessitats específiques. Les cues per obtenir-lo són eternes a llocs com Mòria.

-Assessorament legal: encara més limitat. Per exemple, a Idomeni hi havia un sol punt per a milers de refugiats.

Els viatges de sortida per a reagrupaments familiars, avui, van a compte del refugiat, amb la qual cosa si no poden reunir els diners suficients perden el torn, i poden acabar perdent del tot el dret.

En resum, cal un nou paradigma, un canvi revolucionari que creï un marc de respecte als drets humans.

Cristina Mas se centrà en la frontera Espanya-el Marroc, com a territori de No Dret. Ens va aportar una sèrie de dades actualitzades de les tres grans rutes de migració actuals a la Mediterrània (amb arribada via Grècia, Itàlia i Espanya), que totes sumades arriben als 100.000 migrants al 2018, xifra molt allunyada de l’allau o invasió que es pregona des d’algunes instàncies polítiques i determinats mitjans. És notori que hi arriba menys gent, però se sap que mor més gent en el trànsit. Els murs (físics, virtuals i mentals) estan desviant el flux a altres zones. Síria ja no proporciona refugiats, però la crisi s’ha instal·lat a Turquia i el Líban.

Tallada la ruta Turquia-Grècia, i frenada a Líbia –estat enmig d’una guerra civil on s’ha creat un mercat negre d’esclaus i abusos quotidians, se sap poc de fins a quin punt encara hi ha un trànsit marítim que intenta la fugida-. El flux, almenys el visible, s’ha desplaçat així cap al Marroc, especialment el procedent de l’Àfrica Occidental. Espanya és el punt d’arribada, però no l’objectiu final dels migrants, ja que la majoria preferirien seguir cap al nord d’Europa. Per terra ha augmentat el flux un 6 % (via Ceuta i Melilla), però per mar un 200 %. Això suposa que es forcen vies més perilloses. Espanya rebrà enguany unes 48.000 d’aquestes 100.000 persones. Les tanques generen aquesta situació, i un gran negoci per a uns pocs.

El Marroc s’ha constituït així en un estat gendarme, subcontractat per la Unió Europea per blindar la seva frontera, sense la contrapartida de cap respecte pels drets humans en la tasca de control dels punts fronterers. Els pagament d’aquests serveis es transformen així en més reforç de la policia i beneficis a sectors de la indústria europea que en subministren els materials.

El Marroc ha multiplicat així les batudes policials, fins a fer-les diàries, per tal de detenir als  migrants que s’amaguen prop de les línies de frontera amb Espanya, i enviar-los a les ciutat del sud del país, on, després de ser espoliats, se’ls abandona. La majoria acaben intentant retornar al nord. Amb aquesta tàctica han desarticulat les autoorganitzacions dels migrants per intentar creuar la frontera, que per exemple al 2015 era molt visible a la muntanya del Gurugú, prop de Melilla, i avui ha estat devastada.

Aquest estat de coses afecta també als immigrants legals que residien feia anys al Marroc, que també pateixen aquesta persecució i per tant acaben adoptant la mateixa solució desesperada d’intentar el salt a la península, amb la qual cosa s’està produint un efecte que, lluny de reduir la pressió de la migració, l’està potenciant.

A això s’afegeix la situació de repressió política del poble rifeny que obliga a un èxode a aquesta població.

Espanya viola sistemàticament les seves pròpies lleis i els tractats internacionals que ha signat, amb les devolucions en calent (o deportacions tèbies) en la seva frontera sud, que és una aplicació del que es fa entre Grècia i Turquia. L’actual ministre de l’Interior Grande-Marlaska ha inventat una nova modalitat, que és un procediment expeditiu d’una atenció jurídica de 6 minuts als que han saltat la frontera, en la qual han d’acreditar que reuneixen els requisits per ser demandants d’asil. La majoria, així, passen avui a ser deportats en la mateixa frontera.

Les concertines que coronen les tanques possiblement seran ara retirades, però la realitat és que la tanca marroquina, menys visible, està sent molt més eficaç, i s’estan donant casos de morts en el seu pas.

Tot això està creant una normalització de la violència institucional contra els immigrants que acaba infectant totes les societats, també les que haurien d’acollir. S’intenta despersonalitzar i bloquejar la capacitat autoorganitzativa dels migrats, encara que tenim clares mostres que s’està mantenint, per exemple quan es produeixen els intents massius de saltar les tanques.

Cristina Mas, atenent preguntes, va denunciar que s’han privatitzat els serveis d’atenció, i les grans ONG han esdevingut empreses que presten els serveis delegats pels estats amb mentalitat de negoci.

Si la frontera és segellada per a les persones, en canvi és oberta de bat a bat per al tràfic dels recursos. Per altra banda, els emigrants són també un recurs per a Europa. Uns 40 o 50 milions són avui a Europa, explotats pels murs legals que basteixen les lleis d’estrangeria. L’efecte espectacle dels camps de Mòria o les tanques de contenció, en veritat, el que fan és justificar els murs legals que arraconen els immigrants a mercats de treball paralegals.

La intervenció dels periodistes acaba amb el testimoni d’un dels refugiats acollits a Reus, Joel, que explica entrevistat per Cristina Mas el seu terrible periple des del Camerun a Líbia, des que va creuar el seu país, després Nigèria i Algèria, on va ser segrestat i venut com a esclau i traslladat a Líbia, on el tracte degradant i els abusos van ser continus fins que la seva família, venent la casa, va poder pagar prou diners per alliberar-lo. D’allí a embarcar-se pagant uns pocs diners i a canvi de serveis a la barca que partia cap a –suposadament- Itàlia, i afortunadament rescatat per Proactiva Open Arms. Va ser un testimoni colpidor que va posar veu i cara a la veritable tragèdia quotidiana que han de suportar els migrants que busquen asil a Europa.

El negoci de la guerra

Pere Brunet, investigador del Centre Delàs d’Estudis per la Pau

Pere Brunet ens va plantejar una anàlisi crítica del cicle econòmic militar des de la cultura de la pau. Un cicle econòmic que el 2017 va moure a tot el món 1,74 bilions de dòlars en despesa armamentística.

Brunet va parlar, de fet, de diversos negocis de la guerra, tots al voltant de les armes i els conflictes, un cicle que fa que les armes alimentin els conflictes i aquests els negocis per resoldre’ls.

Primer negoci: la nostra seguretat, que diuen voler defensar –construint una veritable fortalesa, i els recursos que s’hi esmercen-. Citant Chomsky, com que ja no podem colonitzar i depredar noves terres, només podem tenir més i més a costa d’augmentar les desigualtats i protegir, amb exèrcits, els seus privilegis.

Hans Rosling, al vídeo disponible a internet “La rentadora màgica” (https://www.ted.com/talks/hans_rosling_and_the_magic_washing_machine/transcript?language=es) mostra com estan destruint els recursos energètics a tot el planeta. Només 2.000 del 7.000 milions de persones del planeta poden permetre’s tenir una rentadora a casa, i d’ells només la meitat tenen a més d’altres aparells elèctrics –molts d’ells inútils-.

Les corporacions han acabat assumint el control del territori (veure Nick Buxton, “The secure and the dispossessed”) que abans exercien els estats. S’han globalitzat i han passat per sobre de les fronteres estatals. Buxton explica el cas de la Shell, quan el 2010 va impulsar la defensa del Regne Unit (en realitat els seus propis pous petroliers) exigint un increment de la despesa militar, obligant a avançar la compra de vaixells prevista per a una dècada posterior, la qual es va fer a costa de reduir la despesa social.

Les corporacions busquen depredar recursos fomentant la por i la demanda de seguretat. Veus crítiques com Jason Hickel, de la London School of Economics, diuen: el gran repte de l’enginyer del segle XXI és fer compatible un creixement del nivell de desenvolupament econòmic amb una distribució de recursos al planeta.

El complex militar-industrial: els governs estan aliats amb líders militars i industrials, alimentant l’abús de poder. Els ciutadans han d’estar alerta, perquè el complex industrial-militar és receptor de subvencions i alhora exerceix de lobby davant l’Estat. 

El concepte de complex militar-industrial es pot atribuir al president dels Estats Units, ex-general, Eisenhower, el qual li va dir al seu successor John Kennedy, el 1961, que passava a ser l’home més poderós de la Terra, llevat de l’àmbit militar.

El negoci de les armes suposa a Europa, per la seva banda, una despesa de més de 340.000 milions d’euros, amb un comerç que mobilitza més de 200.000 milions cada any (http://enaat.org/eu-export-browser/licence.es.html ). Espanya ven més de 25.000 milions a l’any, amb distintes destinacions. Entre els 30 principals compradors, tots són països amb conflictes bèl·lics, destacant l’Aràbia Saudita, amb la recent venda de corbetes de l’empresa Navantia per 1.800 milions  (http://www.centredelas.org/ca/base-de-dades/comerc-d-armes/exportacions ).

La creació de l’enemic. Wesley Clark, ex-comandant general de l’OTAN lligat a la primera guerra de l’Iraq i a la dels Balcans, va explicar en una entrevista com es va inventar la guerra de l’Iraq, l’arbitrarietat amb què els militars va adoptar aquesta decisió, dins un pla a llarg termini que incloïa l’atac a Líbia i els diferents episodis que van succeir. També explicava com darrera del pla hi havia els interessos per controlar el petroli.

La creació d’un enemic és necessària per produir i vendre armes. 

M. Dolores de Cospedal, aleshores ministra de Defensa, va fer l’abril de 2016 una crida a invertir en el negoci de les armes, adduint que és molt productiu i produeix un retorn a la societat de beneficis importants i generació d’ocupació molt qualificada.

El complex militar-industrial absorbeix cada cop més fons públics i fomenta els conflictes arreu. Un aspecte concret és la creació de murs a la frontera sud de la UE, que genera negocis suculents per als subministradors de materials i mitjans.

El complex militar-industrial és en bona part estatalitzat. Un estudi de SIPRI sobre les primeres 100 empreses d’aquest complex demostra que no són globals, ja que reben molts fons estatals (el cas de les espanyoles INDRA i Navantia).

La Banca Armada. És la pota financera del complex, ja que aquest genera un negoci molt productiu, però que està endeutat en un 73 % dels seus recursos amb els bancs (en forma de crèdits o avals a l’exportació). Aquí novament trobem els Estats Units i el Regne Unit com a líders del finançament. A Espanya, 8.000 milions d’euros entre el 2011 i el 2017 han anat a finançar la indústria militar, liderats pel BBVA i el Banc de Santander.

Llegit d’una altra manera, 3 de cada 4 armes es fabriquen gràcies al finançament dels bancs. El control de l’activitat dels bancs podria, doncs, suposar una reducció en despesa militar.

La llista amb més desplaçats i refugiats mostra que coincideix amb països on s’exporten armes. Les xifres a Espanya mouen milers de milions en exportacions a països en conflicte. Aquesta pràctica va en contra de la posició comuna de la UE sobre exportacions de tecnologia militar i equipaments, adoptada el 2008.

De fet, una Comissió Interministerial vetlla pel compliment d’aquesta posició comuna. Es tracta de la JIMDDU. Es pot localitzar la seva pàgina a internet, però buida de dades. Se sap que ha negat només un 0’3 % dels projectes d’exportació que se li han plantejat.

Una raó que es dona per fomentar la construcció de murs és la lluita contra el terrorisme. Un estudi de Global Terrorism demostra que els països amb més risc són allà on hi ha conflictes armats i el seu nivell puja al 2016 a llocs com Afganistan o Iraq. A Espanya és un risc molt baix i continua baixant. Malgrat això, la UE ha creat l’organització FRONTEX per impedir el flux migratori vers Europa. És una institució militaritzada que ha passat d’un pressupost de 4 milions d’euros el 2005 a 25 milions el 2017.

El poder del “no tinc por”. Amb índex tan baixos de terrorisme, vèncer el sentiment de por esdevindria el poder de tallar l’ús d’armament.

Actuals amenaces. Segons Itziar Ruiz-Giménez, la principal amenaça actual ve del poder. La securització genera més inseguretat. El poder controla la seguretat.

Què podem fer.

-Acollir

-No contribuir econòmicament (als bancs que financen la guerra, per exemple)

-No tenir por i actuar per eradicar-la

-Actuar localment

-Llegir, no creure’s res, contrastar informacions

-Educar: passar de la perspectiva del negoci a la de les persones: és bo escoltar les bruixes i els bojos.

-El poder subversiu del feminisme

-Col·laborar a les campanyes de Banca Armada, Campanya Global per Reduir la Despesa Militar, etc

Cal educar per a la pau per suprimir els exèrcits.

Històries de l’ocupació palestina

Aleida López i Roberto Andrade, voluntaris de la Brigada de Solidaritat de l’Associació Catalana per la Pau a Palestina

Roberto Andrade ens va exposar els precedents de la creació de l’Estat d’Israel. En un territori part de l’Imperi Britànic entre 1915 i 1948, se’n va delimitar la proposta de crear un doble estat el 1947. La guerra que va seguir a la descolonització produiria l’èxode d’una bona part del poble palestí: mig milió de persones que avui han esdevingut prop de 7 milions de refugiats. Amb la Guerra dels Sis Dies de 1967 Israel ampliaria les seves fronteres i s’iniciaria poc després una política d’assentaments a Cisjordània, estimats avui en mig milió de colons jueus. Els Acord d’Oslo per a la Pau, signats el 1993 entre el govern israelià i l’OAP palestina, reconeixen l’estat palestí, i divideix Cisjordània en 3 àrees: Zona A (govern palestí), zona B (sota control palestí però amb control de la seguretat per part del govern israelià) i zona C (la més extensa, sota el control d’Israel). Jerusalem esdevé una zona internacional que progressivament ha anat menjant-se una part del territori assignat a Palestina.

Aleida López començà qualificant Israel d’estat genocida i va explicar l’experiència de la brigada de sis persones de l’Associació Catalana per a la Pau el juliol de 2018, en contacte amb la Farmer’s Union palestina, un sindicat que lluita pam a pam i dia a dia per defensar la terra palestina. Actualment és en edició el vídeo que narra aquesta experiència.

L’ocupació és tot en la vida quotidiana dels palestins: s’estén sobre el control de l’aigua, es materialitza en el mur que obliga a penosos trasllats diaris per cercar feina, per visitar la família…

El viatge de la brigada es va centrar a Cisjordània, ja que la franja de Gaza és inaccessible, una veritable presó a l’aire lliure. Va començar aterrant a l’aeroport de Tel-Aviv sota l’implacable control de l’exèrcit israelià, i va continuar a Jerusalem, avui sota domini total del govern israelià, Ramala (la capital administrativa de Palestina), i diversos llogarrets de la zona, sobretot a la vall del Jordà (zona C). Un paisatge amb l’omnipresència dels check-points, punts de control, i pobles beduïns en absoluta misèria.

La connexió entre Jerusalem i el Mar Mort (destí turístic a Palestina vedat als palestins) és avui un cordó absolutament controlat per Israel amb la idea clara de fer una divisió que parteixi Palestina per la meitat. Van poder visitar un poble en aquesta zona que resistia èpicament, i saben que avui ja ha estat arranat.

“Si parles amb un palestí, acabaràs parlant de política”, de l’ocupació, de la seva història. Els testimonis recollits ens en parlen: un empresari palestí de Jericó, que ha posat en marxa una xarxa de plantacions de producció de dàtils; una noia habitant d’un poble on acabava d’haver un dels habituals talls d’aigua i la família de la qual havia patit l’arrencada total de les seves oliveres, més tard replantades amb el suport del sindicat i avui en plena producció de nou; un beduí de la vall del Jordà que viu rodejat dels assentaments jueus (que disposen de l’aigua a una quarta part del preu que paguen els palestins) que assegura que mai marxarà de la seva terra; la Nawal, palestina d’origen veneçolà que ha revolucionat el seu poble i ha muntat una llar d’infants.

La intervenció de Roberto i Aleida acaba passant una part de la llarga entrevista feta a un jove palestí que ha patit el pas per les presons israelians per un acte de resistència, i que va demostrar una actitud de ferma esperança i resiliència malgrat la manca de perspectives de futur per al seu poble.

Fito Luri, actuació musical

Fito Luri va començar explicant la seva relació amb el tema dels refugiats des de la proximitat que suposa tenir de parella una voluntària de Proactiva Open Arms i procurar que tots els membres de la família el coneguin i n’estiguin sensibilitzats.

Va cantar tres temes del seu darrer àlbum: “Mentrestant al bar Miami” (un homenatge particular a la classe treballadora), “Entre els teus records”, i “Sara”, la cançó que va dedicar a la nena que va ser rescatada per Proactiva Open Arms al mar amb ferides a la pell, havent perdut la mare i un germà, i que en una fotografia en què apareixia en braços de la seva parella va donar la volta al món.( https://www.nytimes.com/es/2017/08/04/la-huerfana-del-mediterraneo/ )

 Anna Surinyach/Associated Press

De Lesbos a Líbia: experiències amb persones migrants al Mediterrani

Roberto Giménez , Xifré Ramos i Patrícia Martorell

Roberto Giménez ens va explicar les seves experiències com a infermer voluntari precisament de Proactiva Open Arms, organització de voluntaris especialitzada en rescat marítim. Ens va exposar el moment  de la seva creació per iniciativa del socorrista badaloní Òscar Camps, arran de la crisi d’arribada de refugiats sirians a Lesbos (Grècia), i concretament de la imatge del nen Aylan Kurdi, ofegat a una platja de l’illa grega. D’aleshores ençà, la seva iniciativa va anar del rescat sense gairebé cap mitjà a les precàries embarcacions que arribaven a la costa, a disposar d’algunes llanxes a motor. Amb el tancament de la frontera turca l’any passat, el flux de refugiats a Lesbos es va reduir dràsticament i l’ONG es va redirigir cap al flux que tenia com a punt de sortida Líbia, estat en plena guerra civil des del 2011. La situació entre les costes de Líbia i les illes italianes del sud com Lampedusa esdevé així més dramàtica. El govern italià, desbordat, demana ajuda i no la rep i decideix suspendre les seves accions de rescat. Les assumeix Frontex, que té com a objectiu el contrari: evitar l’arribada dels migrants. Distintes ONG, entre elles Proactiva, intenten cobrir el buit. Proactiva rep un veler d’un milionari i poc després aconsegueix un vaixell una mica més gran, el Golfo Azzurro, amb el qual cobreix moltes missions de rescat el 2016.

Comença una campanya de criminalització a les ONG, que són testimoni de com Itàlia pretén frenar la migració pagant als “governs” libis perquè frenin la sortida dels migrants. L’últim any i mig la situació ha empitjorat i s’ha fet més tensa, i encara més amb el nou govern italià que segella els ports del seu país, sota l’excusa que no hi caben 100.000 migrants més (Itàlia gestiona 75 milions de turistes cada any). El resultat és que s’ha frenat avui el rescat, s’ha invisibilitzat el flux i no tenim informació del que passa a les costes líbies.

Actualment no hi ha garanties que Proactiva pugui reemprendre les seves missions.

Xifré Ramos i Patrícia Martorell, de l’associació Cuidando, van explicar que fan un treball de suport tant a persones refugiades com a voluntàries que realitzen treballs directament amb les primeres.

Patrícia comentà que el voluntariat sembla haver-se reduït actualment a les persones amb més sentit vocacional i/o professional. En general, s’enfronten a la síndrome del burn-out, amb el qüestionament de si la seva tasca té sentit, en relació a la utilitat directa i social, en el moment que la urgència de la missió ha cessat –per haver-se acabat o per arribar a un punt de pausa-.

Descriu també la complexa i desastrosa situació als camps de refugiats, i mostra una preocupació pel que anomena manca d’evolució envers l’ homo empaticus que caldria per gestionar aquesta situació, sempre dins l’equilibri entre l’empatia i la desconnexió necessària –sense caure en la impotència-. Per això és bàsic tenir en compte el factor emocional. Molts cops l’ajuda parteix d’un fet tan senzill com la capacitat de fer-se present davant de l’altre, encara que s’interposin barreres com les del llenguatge.

Les persones que es dediquen a l’assistència psicosocial sovint tenen la sensació que s’han de justificar, mentre el voluntari sovint acaba transformant la seva tasca en un modus vivendi, havent-ne perdut el per què: s’acaba acomodant-hi i acaba en un carreró sense sortida de frustració. En molts casos, les organitzacions que vehiculen aquestes feines assistencials s’instal·len en un sistema i una forma d’actuació que perd de vista el treball concret del dia a dia. En tot cas, manca una aproximació global al problema i a la forma d’encarar-lo.

D’altra banda, preocupen els efectes futurs per a la gent que està patint aquesta situació: sembla que estem en una roda històrica d’etern retorn a les mateixes mancances i conflictes històrics.

Reus, ciutat acollidora

Óscar Revilla, responsable del centre d’acollida de persones refugiades de la CCAR a Reus 

Óscar Revilla ens va fer veure que tots i totes podríem ser refugiades, però que cap persona és il·legal. Pot estar accidentalment en una situació administrativa irregular, però això no equival a estar fora de cap llei.

Va fer un repàs de la definició de refugiat segons la Convenció de Ginebra de 1951. Va remarcar que inclou aspectes discriminatoris de gènere o ètnia, i per tant pot afectar a dones, LGTBI, etc.

Des que un Estat signa la Convenció es veu obligat a les seves normes com una part més de la seva pròpia legislació.

La CCAR (Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat), part de la CEAR, una ONG fundada el 1979. Actualment disposa de 200 places d’acollida a Catalunya, 50 de les quals a Reus, que qualifica així de veritable ciutat acollidora.

Va distingir la situació de sol·licitant d’asil i refugiat. La sol·licitud d’asil, un cop admesa a tràmit, comporta un permís de residència provisional i així la possibilitat d’entrar en el programa estatal d’acollida, sempre que no es disposi de recursos econòmics,  que permet una 1a fase de 6 mesos d’allotjament i manteniment enterament subvencionats, i una 2a fase de subvenció parcial i acompanyament a la inserció, quan ja disposen de permís de treball.

Els refugiats actualment acollits a la seu de Reus entraran en pocs mesos en la 2a fase i és per això que va fer una crida a la ciutadania que disposi de pisos en propietat que faciliti el seu lloguer a aquests refugiats (mostra la campanya “Mételos en tu casa” que difon la CEAR per les seves xarxes socials), com també que els tingui en compte per a ofertes de feina.

Va comentar, en fi, la relació actual de voluntaris referents que proporciona Reus Refugi, exemplificat en una parella lingüística entre refugiat i voluntari que ens expliquen la seva experiència. 

Una intervenció del públic va aportar l’experiència del programa de mentoria que impulsa la Generalitat, que complementa el programa estatal, i va animar a integrar-s’hi com a mentors.

Cloenda 

Actuacions musicals dirigides per Carmen i Ignasi, voluntaris de Reus Refugi, a la qual s’hi van afegir diverses persones, refugiades o membres del públic, amb lectures de poemes a càrrec d’Elena, Charo i Àngels (“T’equivoques” de Laia Noguera, i “General” de Bertold Brecht”).

Leave a Reply